ara a http://xavieraloy.blogspot.com/

 

Vaig a provar un nou servidor a veure que tal funciona i deixo aquest aturat doncs no acabo de trobar la forma d’afegir més imatges…

 Deixo aquí una part de mi.

 http://xavieraloy.blogspot.com/

 

Salut



Comentaris tancats a ara a http://xavieraloy.blogspot.com/

“Mura, Talamanca i Rocafort tres pobles de mala mort”


Avui hem estat a
Mura.

Mura, població
ubicada a la comarca del Bages. Envoltada de bosc i muntanyes sembla que el seu
nom provingui precisament d’aquest emmurallament natural, però no… sembla que el
seu nom prové d’una muralla que rodejava la vila per protegir-s’hi d’aquells
que s’acostaven amb males intencions. Una població
que ja existia segons vestigis trobats al voltant dels any 900 i pocs.

Quan trobes
amistat, bona companyia, recons de tota la vida i ho acabes de guarnir amb
una
mica de coneixement cultural no et queda més remei, que qualificar la jornada d’excel·lent.

Amb el Xavi, la Mercè i l’Oriol hem estat al
gorg del  pare a remullar-nos els peus. Un gorg natural que en el seu temps era
tant sols un recó d’esbarjo per la gent del poble però que de mica en mica les
noves tecnologies i la possibilitat de donar a coneixia aquests petits racons a
tothom ha fet que les darreres dècades el gorg del frare i les fonts que hi
pots trobar pel camí estiguin més freqüentades per foranis i clar com sempre i malauradament i trobes algun record en forma de llauna o altres escombraries d’algun
marrà que més valdria que se li hagués caigut la mà.

Després del recorregut
paisatgístic hem tingut la sort de visitar la casa del la família Boada i Ubach
. Quan et trobes amb oportunitats com aquesta, et
sents un privilegiat de viure i fer-te una idea etnològica de com deurien viure
a principis del S.XV en aquelles conrades, data que segons la Sra Paquita, mare del
Xavi ens ha explicat que han trobat com a data d’origen d’una casa que tot i
està reformada conserva detalls que no poden ser esborrats, si no es vol caure
en un crim cultural. Conserven així doncs els seus habitants i ho explica amb
una espurna d’enyorança i goig la Sra Paquita recons de la casa com el lloc on es
trobaven els porcs i la mula, conservant l’estri que encara forma part de les
parets de fang i palla de mig metre de gruix. Un fanal d’oli, possiblement,
guardat a l’estable, parets que “ploren” i que de pas formen la base on la casa
en el seu dia es va construir.

 Una fantàstica tina
et convida a l’entrada de la casa a somiar en aquells anys on la pagesia,
era
la principal ocupació de Mura. La
Tina, sembla ser una part important de les cases de Mura
doncs qui més o qui menys si conserva la estructura original de la casa, en te una. La Tina era un dipòsit prou gran,
com si fos un pou d’aigua, on es tirava el raïm i mentre es trepitjava sortia
per la part de sota, els baixos que també era on es trobava el bestia, el mos
del raïm. La sortida es just ara encara present amb un senzill forat a la
paret.

Al que ara es el garatge
hi ha petits estris propis del passat. Un mall de dimensions considerables, una
corda que pots comptar quantes asses deu haver lligat, una enclusa per que els
bous tiressin dels carros o fins i tot per treballar els camps i una fantàstica
eina que possiblement havia vist alguna vegada però que fins avui no he tingut
l’opció de saber que era. Aquest estri és com un petit esclop que es posaven la gent
del camp a les mans per protegir els dits mentre tallàvem, per exemple amb la
falç.
 

 

He cercat com es
podia dir aquest estri i he trobat un nom prou evident tenint en compta la seva
forma. ESCLOPETS.(1)

Esclopets!. Brutal.
Sembla que és una paraula prou utilitzada arreu de Catalunya tal i com he pogut
trobar algun altre lloc (2)

M’he quedat sorprès
quan he continuat cercant vers aquesta paraula i mira per on hi trobo fins i
tot una relació directa amb uns postres de Nadal que sembla típic de les rodalies
de Girona. Sinserament no crec que tingui res a veure amb l’estri del camp, excepte en el nom.

“L’esclopet era un dolç especial fet de massapà,
peculiar d’aquestes jornades. Costava dos quartos i després cinc cèntims.
(3)

En fi i si teniu més
ganes de saber coses sobre aquesta paraula només cal que cerqueu com sempre pel
"tothosap" google i us quedareu garratibats del que dona aquesta
paraula doncs de verges, mares de deu i fins i tot ermites n’hi ha per donar i
vendre… be poder no tant però, que fantàstic es viure la nostra història!

Cada cop que passo
per aquests entorns haig de fer un esforç, davant de tanta riquesa, per posar-me
en el lloc d’aquells que van fer tant popular aquella dita que diu: “Mura, Talamanca
i Rocafort tres pobles de mala mort” i pensar mira que perduts en deurien estar
per fer-ne tant popular la seva senzillesa. Tant rics i tant pobres, tant
pobres i tant rics a l’hora. 

(1)  
http://www.ametlla.org/arxiu_historic/documents/inventari_eines.pdf.
Pàg. 14
.

(2)  
Estudi del Vocabulari de les eines
agrícoles a la comarca del baix camp. Núria Vila. Barcelona. 1991. Editat per l’institut
d’estudis catalans.

     (3)  
http://www.pedresdegirona.com/separata_dia_nadal.htm#np5
 



Comentaris tancats a “Mura, Talamanca i Rocafort tres pobles de mala mort”

Jordi el Picapedrer… de Guimerà, d’Agramunt del món.

 
Bones
Xavier (…) t’asseguro que a vegades en
fan falta per tirar del carro (ànims) pel pedregal. Detalls com el teu son com
una bocanada d’aire, en la nostra batalla diaria perque els coneixements
dels nostres ancestres no caiguin en l’oblit  total i siguin totalment
esborrats del mapa en mans de la industrialitzacio. La sabiduria de
aquells entanyables menestrals ja ha desaparegut, pero intentarem no
perdre els coneixments per a poder ser una miqueta més savis.
Pel que fa a la web la estem acabant de pulir amb un company i
espero que estigui funcionant el mes aviat possible (…)
 
Moltes gracies i una forta abraçada!

Salut!



Comentaris tancats a Jordi el Picapedrer… de Guimerà, d’Agramunt del món.

la ràdio…




 

Ahir mentre feia
coses per casa, vaig connectar-me l’Spotify i vaig començar escoltar música de
varis estils que tenia guardada a les meves llistes de reproducció.

De sobta em va
venir a la memòria la Sinead O’Connor
i aquesta em va conduir a Sting. L’associació entre aquest dos cantants dins el
meu cervell possiblement sigui allò que per un instant em va conduir a un dels fenòmens
que han tingut una importància vital a la meva vida, tant des de la part
educativa, com les experiències que posteriorment també han tingut una incidència
en allò que soc ara.

Si la personalitat,
entre altres, també es un conjunt de vivències del nostre entorn en el
transcurs del propi desenvolupament i la ràdio, sens dubte ha tingut quelcom
especial en mi.

Tot va començar
quan estudiava a l’institut politècnic de Terrassa. El Baltar era un company
que de ben jove l’atreia la ràdio i el mon de l’electrònica i per aquells anys,
ara fa més de 25 anys, el Xavier va muntar al safareig dels seus avis una emissora
de ràdio. L’emissora era feta per ell.

Radio electrònica,
era una petita tenda que es trobava prop de l’ajuntament just el costat d’un
sabater de tota la vida que ara encara conserva la façana amb un cartell mal
escrit que posa “en venta” o quelcom semblant. A radio electrònica venien
alguns aparells de música, però sobretot com el seu nom indicava estaven
especialitzats en el mon de l’electrònica i en aquells moments, era tot un
referent a Terrassa. Allí venien unes capses de música (“salesquit”) plenes de resistències,
condensadors i altres petits components que amb petites nocions per interpretar
un esquema i un soldador podies fabricar-te diferents aparells, entre ells com
va fer el Xavier, una petita emissora de ràdio que donava una potencia no gaire
més superior per emetre uns 500
metres quadrats. Així el Xavier, junt amb algun radiocassette,
un petit mesclador, algun tocadiscos i poc més va inaugurar ràdio Can Palet.

El Xavier emetia
quan podia i tenia ganes i a ell es va afegir el Jordi un amant del Rock’n’roll.
El Xavier estudiava per aquelles èpoques amb mi i el meu amic Enric la branca d’electricitat
i ja sigui per que també era i parlava el català o per la meva juvenil afició
pel Heavy, que ens va proposar fer un programa els dissabtes a la tarda i així
d’aquesta forma varem començar a freqüentar els dissabtes per la tarda, la casa
dels avis del Xavier Baltar, invertint un parell d’hores i fer de pas una mica
de temps fins l’hora d’anar a beure alguna cervesseta al Reina Victòria o l’Àncora.

El programa va anar
variant i combinàvem la música Heavy  i Punk
del moment amb
música del Bruce Springsteen del qual l’Enric n’era un fan i em
consta que encara ho és. Entre guitarra i guitarra acabàvem d’omplir  amb algun disc, per aquells moments en format
single o maxi single, que sonaven en aquell moment… i és així com vaig descobrir
entre altres els Police, els Stones i com herència, Sting i un single que ahir
vaig recuperar, Englishman in New York.

L’emissora va anar
creixent, varem penjar una antena prou important, el Xavier Baltar va fer amb
les capsetes de ràdio electrònica una emissora amb més potencia, va entrar més
gent que varen aportar més discos, més hores d’emissió… la ràdio no tenia
publicitat per tant tots els que participàvem aportàvem els nostres discos i
una aportació econòmica setmanal que ajudava a tirar endavant aquella ràdio de
safareig que tantes hores ens havia allunyat del carrer i el vici.

Quan ja érem prou
gent com per que qualsevol reunió es convertís en un guirigall, l’Enric va
marxar al servei militar i jo de rebot i encara no se com vaig anar a parar a ràdio
Matadepera i em vaig allunyar d’aquella entranyable emissora.

Encara que
Matadepera Ràdio era municipal i en una primera sensació de quelcom anàrquic,
allí em vaig trobar amb gent que tenia ganes de fer les coses més en serio,
entre altres per que ells no tant sols ho vivien com un oci o passió si no fins
i tot per alguns la seva futura forma de guanyar-se la vida. A Matadepera vaig coneixia
el Xavi Coral de retruc, el Pere Mas i el Quim, el Quim Julià que fa un temps
vaig trobar pel fantàstic retrobapersones perdudes de la nostra vida, el
facebook!. El Quim és metge i dels que jo dic de vocació, doncs per estar
implicat a l’apartat d’Oncologia, un ha d’exercitar la seva feina de forma
especial…. com el Quim.

Allí vaig estar
fent una reproducció humil de l’home llop, un personatge de la pel·lícula
American graffiti i clar el gruix del meu programa era música rock’n’roll dels
50, 60 i 70’s.

A Matadepera ràdio
vaig tocar per primera vegada tocadiscos semiprofessionals que et permetien quadrar,
si en tenies ganes, les presentacions dels temes musicals o l’entrada de cada
tema quan tocava, la veritat es que fins i tot les falques tenien aquell to
professional que dins l’afició et feia somiar que milers de persones et seguien
a traves de les ones radiofòniques.

El Xavier Baltar no
va acabar amb mi l’FP i uns anys després me’l vaig trobar per Terrassa i em va
convidar a visitar el que s’havia convertit Ràdio Can Palet en Ràdio Tròpic.

Els avis del Xavier
poder ja havien dit prou o poder les ganes del Xavier de fer d’aquella emissora
quelcom semblant a Ràdio Cincinnati el va portar junt a la colla que eren per
aquella època a llogar un local just davant de l’aliança francesa de Terrassa,
darrera de la plaça vella. Renoi, allò si que feia patxoca, fins i tot amb fusta
hi havia una paret amb vidre, com les emissores professionals, que separava la
part del control de la part on hi havia la gent que emetia.

Massa gent. La
veritat és que poder no era l’entorn que més desitjava, però d’alguna manera
cercaves entorns, aficions i gent que acabes d’ocupar l’espai lliure que per
aquelles èpoques tenia i que mirava d’omplir amb l’anglès a Internacional House
o els sticks de Terrassa, un equip de futbol americà que servia més per trencar
xandalls que altre cosa… i que anys més tard i per curiositat, torno a
compartir aficions amb un dels membres d’aquell equip, el Jordi Maiques ara
company de fantàstiques estones d’esport i xaxara a la secció de triatló del CN
Terrassa. Però mira per on allí, a Ràdio Tròpic, on no hagués donat res, vaig
coneixia la Núria
i vaig decidir, suposo d’excusa per anar perseguint aquella xicota, fer una rèplica
del programa de Matadepera que encara emetia, els divendres per la nit a Ràdio
Tròpic… tot i que la veritat tot es va convertir en una excusa per estar més
estones junts… fins que de mica en mica, prioritzes i vaig deixar primer Ràdio
Tròpic i posteriorment després de fer un programa prou treballat, tipus
magazine, amb la Marta Puig,
el Carles Morros i el Jaume Oton, Matadepera ràdio.

Així va ocupar la ràdio
la meva etapa adolescent i ara encara la ràdio ocupa un lloc important a la
meva vida. Per la meva feina passo moltes hores el cotxe i primer Catalunya Ràdio
i ara RAC1 es converteixen quelcom més que una companyia, son una forma de
pensar, de divertir-te, d’entretenir-te, per que no fins i tot de veure la vida
i tot allò que t’envolta. El matí de Jordi Basté, la competència, el primer
toc, tu diràs…

2s comentaris

Com aquell qui no vol ja tenim cruspida una primera setmana de vacances…

 



Com aquell qui no
vol ja tenim cruspida una primera setmana de vacances, be la Núria dues per que no li
queda més remei que fer totes les vacances el mes d’agost.

No se si es que tot
l’any anem de bòlid, que ja portem dos anys sense marxar  i  ben de gust be fer
tot allò que no trobes temps en el transcurs de l’any.

Aquesta primera
setmana va començar amb un sopar amb uns amics a casa nostre, per cert, la Núria va provar de fer un
pastís de “cabracho”, conegut a la nostra llengua com cap-roig o escórpora, i
va sortir collonut.

La Gemma i el Xavi ens varen visitar per anar a fer una prova més. El Biel va
agafant pes i si no arriba el 11 de setembre als voltants el tindrem per casa.
Visca Catalunya!. Quines currades es fot el Xavi. Ell que va anar al Pallars a
cercar tranquil·litat. Encarta que la tranquil·litat un no sap mai si ha de ser
externa o interna i sembla que en el Pallars han trobat aquella tranquil·litat necessària
que un necessita per prendre decisions… encara que ells, tal com son, no necessiten
gaires hòsties per prendre decisions : )))).

Ara comenten a les noticies
de TV3 que ja fa 8 mesos del segrest dels cooperants catalans per Al qaeda. Això
si que ha de canviar la vida sobretot si se’n surten.

Hem visitat la fira
medieval de Guimerà. Quina sorpresa més grata. Localitzat a pocs quilòmetres de
Tàrrega i situada a un turó és ben be una localitat que ha resistit el temps. Carrers estrets, que en el passat protegia, gràcies a la proximitat d’unes cases amb les altres, de les inclemències meteorològiques i possiblement de bergants que
s’apropessin a la Vila,
donant temps a tots els vilatans a refugiar-se al castell al cim del turó, ben fortificat
per garantir almenys donar esperances de sobreviure a tots aquells que donés
refugi.

A la fira medieval no hi havien gaires parades, però les justes per
fruir d’alguns oficis ancestrals. Oficis que sobreviuen en un constant estat de cures intensives, com son els oficis de
picapedrer un tal Jordi Martí, una bestia amb els estris propis de l’ofici o un mestre en el treball del ferro… que per cert, no tot son flors i violes i sempre hi ha algún viu. Varem tenir l’oportunitat
de prendre un tallat a un bar del poble, on la merda supurava per tot arreu i ens van servir un tallat i cafè amb gel en gots de plàstic,!. Noi que hi
farem, sempre hi ha d’haver-hi una petita brossa que s’ha d’acabar posant a l’ull
i tocar-te allò que no sona.

Ara surt com no la
noticia anual de les vacances dels monarques a Mallorca i la trobada amb els “Obama”
i fem explícit, aquella dita que ens recorda “que mentre hi hagi rucs anirem a
cavall”.

L’Alex i la Mercè han marxat a la platja
i ens hem quedat a la Maca. Jo estava una mica mosca per les entremaliades que m’explicaven tots
plegats. Clar que tants sols ha estat una nit i una tarda, però com els humans
en el fons tant sols m’ha demostrat que vol estima i atenció. Clar és un esser
viu quasi més racional, de vegades que el ésser humà. 

Han estat jugant amb la Núria i ara estant els dos
per aquí esterrecats, dormint…

Aquesta primera
setmana també m’ha servit per retrobar-me amb les noves tecnologies, el
facebook aquest mon de comunitats virtuals, que excepte aquesta constant
inquietud vers les dades personals, ens apropa dins la llunyania amb tots
aquells que compartim quelcom, encara que sigui el nom virtual d’amic.

He
invertit temps amb un twitter que no m’acaba de fer sentir plenament satisfet,
poder per la immediatès que dona sentit a l’eina, però al mateix temps la restricció per missatge que et
manté a ratlla el medi, clar per això va néixer, fruit d’algun que no volia
pagar msm’s.

50.000 milions d’euros
son els ingressos que ha proporcionat o ingressat de diferents formes als
locals, bars, tendes i hotels de Barcelona amb la trobada internacional de gais
i lesbianes a Barcelona. Forma part d’aquesta transformació que de mica en mica
porta a terme la societat i que també és un símptoma de progrés. Si progrés,
per que apartant de les pròpies percepcions e impresions, fet que al igual que els toros es un nivell més
d’acceptació de diferents formes de viure i sentir la vida, encara que alguns, sovint també simpatitzants de les corrides de toros, encara pensin que no és pot millorar amb
prohibicions. Em refereixo els toros, evidentment.

 





Comentaris tancats a Com aquell qui no vol ja tenim cruspida una primera setmana de vacances…

Aquesta Espanya no m’interessa




 

Quan jo era
adolescent les xarxes i grups socials virtuals no existien, be internet no
existia i el que fomentava la comunicació dins els grups juvenils amb ideals
polítics, d’esbarjo o afinitats musicals altrament conegut tribus urbanes era
un camí per crear entorns d’intercanvi que sovint no tenien més riquesa que la
de trobar-te per fomentar la comunicació, intercanviant temps per temps que
sovint no conduïen altre lloc que passar les tardes i les nits dels caps de
setmana i festius i sentir-te una mica més gran del que pertocava per l’edat.

El heavy, el punk i
posteriorment l’independentisme son espais on vaig freqüentar amb l’amic Enric
al final de la nostra etapa infantil i a les portes de l’adolescència. Una
etapa plena de dubtes i on qualsevol intent de doma és torna una excusa per
cercar, si cal a través de la revolta pròpia de l’etapa un d’aquests espais on
els punts en comú tan sols son l’excusa per contribuir a formar aquell espai
d’esbarjo en que més et sents identificat, ja sigui per necessitats de fugir de
qui sap que o com els tècnics en la matèria dirien per donar sentit al teu
espai social més proper, el microsistema, on també ho podríem traduir com
l’espai familiar, d’amistats, ect, en a dir aquell que va donant sentit allò
que es va forjant i el dia de demà formarà la part més elemental de la nostra
personalitat.

Amb l’amic Enric a
l’institut érem “los catalinos” i clar allò que va començar com un mal somni al
final va ser el camí que ens conduïa de forma directa i quasi com si és tractes
d’un acte de revolta a l’extremisme de l’esquerra catalana, sigui dit per
endavant ni puta idea del que volia dir això, però era el que ens feia
sovintejar l’onze de setembre el fossar de les moreres o de tant en tant
aquelles xerrades tan avorrides sobre l’independentisme però que en el fons ens
donaven les pinzellades necessàries per sentir-nos identificats en que ó amb
qui.

A mesura que passen
els anys i un és troba de tot i més, deixes de veure les coses tan clars, és a
dir blanc o negre i cerques altres tons que s’acostin a un gris sense tonalitats
tant extremes. Cerques grisos amb matisos endolcits per somnis humanistes,
retocats per filosofies asiàtiques que agermanen tot el món sense entendre de
colors, identitats, números i cultures. Filosofies ancestrals, basades en
l’autoconeixament o si més no en la pràctica continua a tota hora, cercant la
tranquil·litat quasi de forma forçada i que t’allunyi de tot allò que verina la
sang, tancant els ulls i aïllant-te de les injustícies socials i humanes. No vull
pas amb això dir que aquestes tècniques no siguin enriquidores, ni molt menys
fins i tot crec que son necessàries per fugir unes hores a la setmana de la
crua realitat que ens envolta, plena d’odi, ofuscació, enveja…

En fi, que forjant
el meu trencaclosques, de sobte em trobo amb un espai constitucionalment
agermanat sota un partit polític d’esquerres que encara amb somnis de tot que
maco és i que “guais” que som, obra una mica d’escletxa en el meu cor català
que constantment és sent culpable dels que els interessa fer-me sentir culpable
i em crec que formo part d’un estat espanyol que puc anar per tot arreu i
pensar que jo formo part d’això i que quan algú em digui
“¿de donde eres?” i jo digui
“del mundo, bueno (i baixant la veu) de Ullastrell, cerca de Barcelona” ell
somrigui i digui
“coño que bonito es
Cataluña, que injustos fuimos cuando os prohibimos hablar un idioma tan bonito,
que gastronomía, que cultura, que entorno tan envidiable, es un orgullo saber
lo ricos que somos en este estado federal en el que compartimos a partes
iguales y tenemos todos los mismos derechos y privilegios por igual”.
Ah no!, això no és així, sovint després de dir “…Ullastrell cerca de
Barcelona” i jo no dic que no sigui per culpa dels mitjans, els polítics o
altres fets fins i tot que hi hagi excepcions però en general i la realitat és
que el meu interlocutor, arqueja les seies i si no és troba en mig d’un grup on
es sent capaç esplaiar-se engreixat d’incultura a veu alçada, li puc llegir a
la ment
“catalán traidor, terrorista
(a no que això els hi diuen els vascos) independentista insolidario, que no te
sientes español por que te jodieron de culo, ya te puedes tragar tu Cataluña de
mierd… tu jodido idioma y a más a más síguete jodiendo por que quieras o no
seguirás siendo español, a por cierto, riese (queda més Cervantes) si te piensas
que algún día recibirás lo que te toca, así que sigue pagando y haber si te
abres que esto huele”.
Ostres poder si que m’he passat o
no… no, no, no m’he passat, ja tornem amb el sentiment de culpa, això son
faves comptades i aquesta Espanya hipòcritament multicultural  permet que n’enviem 10 i ells ens en tornin 6
(a no que ara ens en tornen 7, perdó i gràcies), que mentre algun esportista per
collons vesteixi la “roja” no diguis ni mutis de les ganes de vestir la samarreta
de la selecció catalana o mentre que en algun poble prohibeixin un referèndum
no vinculant que parli de independentisme el mateix dia permetin la llibertat
d’expressió fent una manifestació fatxa. Això és una farsa i aquí tots contents
i agermanats.

Doncs començo, be
ja fa temps, a estar-ne tip. A mi aquesta Espanya no m’atrau. Mentre països
europeus com França o Alemanya prohibeixen que els fatxes i els partits
clarament antidemocràtics o feixistes es manifestin impunement o fins i tot
segons que diguin siguin retirats de qualsevol acte públic, aquí l’audiència
nacional, recolzada per un govern d’esquerres, els fa més por una consulta
popular NO VINCULANT que una manifestació fruit del regim més antihumà que
existit en la historia d’Espanya, recordo EL FRANQUÍSME.

Vull formar part
d’Europa, del món, vull parlar allà on vagi, sense anar més lluny el parlament
europeu, amb el meu idioma matern, entenent l’anglès, l’alemany, el francès i
el Castellà, sense que l’estat el que pertanyi m’hi posi pegues o és senti
constantment en perill per no ser quin cony de "desmembrament", per
un estat on reconegui i recolzi la meva cultura com quelcom més que acaba
enriquint el mon i que s’allunya dels aculturaments massius arrossegats per una
immigració que cal que s’adoni que tot no si val i que el mateix sentiment de
tristor sent ell quan s’allunya de casa seva, el sentim aquells que l’hem
acollit i que veiem com de mica en mica, cada cop costa més viure veient com
desapareix la nostra llengua del dia a dia, com cada cop és més difícil que
t’entengui la senyora o senyor que et serveix el bar, el restaurant, el forn, a
la tenda dels queviures fins i tot a les entitats públiques. A mi aquesta
Espanya no m’atreu, no m’hi sento gens identificat i les seves formes,
prohibicions i actes em fan pensar i veure cada cop més clar que l’única forma
de subsistir és separar-nos totalment, no ser si el camí és la independència,
l’estat federal, la república o qualsevol altre invent però estar tinc clar que
aquí no hi ha lloc per un “tros” com dirien en el meu poble, on la seva gent
vol seguir lluitant per com a mínim que el català no sigui absorbit per altre
llengües immensament més grans. No vull que fins i tot els propis catalans
visquem constantment davant actes com el d’Arenys de Munt amb sentiments de
culpa i com si féssim qui sap que, que ens faci sentir culpables per reclamar
el que altres comunitats tenen. Mancances que tot i lluitar i treballar per
tenir-ho tinguem que repartir a parts tan desiguals i al final sentir-nos que
si no ho tenim és per que ens els gastem en altres coses, sigui dit com ells
diuen “consulados”, “televisión pública” o “tantos funcionarios”.

Ens diuen i fins i
tot fan creure que tot això que fem és perdre el temps. He sentit fins i tot a
gent d’aquí dir que « menys banderetes i més treball ». Doneu-nos
llibertat per fer i desfer, per comunicar-nos com ens vingui en gana i no feu
creure els incrèduls que si no fos per l’Espanya actual ens menjaríem el moc i
d’aquí uns anys passem comptes… però es clar això no pot ser, no sigui cas que
aquesta Espanya és quedi sense la xicota guapa del ball i s’acabi menjant ell el
moc i mentre tan ens segueixen tallant les ales i tanquen les portes fins i tot
a opinar, mentre les obren aquells que un dia van repartir estopa i sang vers
una cultura que no ha parat de sobreviure. La Falange, quina colla aquests els
donen excuses per desenterrar les camises amb olor a tancat i humit i passejant
sota un partit polític amb representació constitucional que un dia va ser el
pare i la mare d’un genocidi que costa fins i tot avui dia reconeixia i s’emmascara
darrera de paraules més cultes i frívoles com son dictadura.

Poder vaig errat
però al final fins i tot els que no creuen en la independència se’ls inflen els
genitals i ovaris i comencen a desitjar quelcom més del que tenim formant part
d’aquest invent, que en el seu dia va ser un pas de llibertat però que ara
comença agafar un gust massa ranci i que anomenen l’estat d’autonomies
(capades). Podem posar molts exemples però per no fer una llista immensa,
mentre els nostres infants hauran de pagar 150€ per un ordinador per que no ens
arriben les peles que nosaltres mateixos generem altres comunitats ja els tenen
(els ordinador i de franc) i precisament son els que més criden, més
s’escandalitzen vers Catalunya i tenen més funcionaris i parats de l’estat.

A mesura que em
faig gran obro els ulls i tinc més clar que aquesta Espanya no m’interessa. A
mi m’interessa la humana, la de jo parlo en català i tu em respons en Castellà
(però m’entens), la de jo et visito i ballo una sevillana i tu vens i fas pinya
a un castell, la de jo vinc i demano un Rioja i tu vens i prens un Priorat, la
de jo vaig i em cau la baba amb la Giralda i tu vens i quedes enlluernat per
Montserrat, la de jo vaig i gaudeixo del museu del Prado i tu vens i
t’emociones en el Palau de la Música… de l’àmbit espanyol polític,
indivisible e irracional actual, no m’interessa res.

Jo en el meu poble
també vull un referèndum.

 

Comentaris tancats a Aquesta Espanya no m’interessa

Felicitació de Nadal




 

Fa uns dies, escotava per la ràdio un debat
matiner, on hi ha tot un seguit de participants “intel·ligents” que comenten,
critiquen o debaten sobre fets de l’actualitat política i social habitualment
de casa nostra. Aquell dia el tema era, la il·luminació nadalenca dels
ajuntaments en època de crisis.

Tot i que encara no se per què, hem va sobtar veure
que el caire general era de crítica, vers la decisió de la majoria
d’ajuntaments d’optar per posar menys llums de Nadal en els nostres carrers o
si més no posar unes llums de baix consum que poder no eren tant esplèndides
com la d’altres anys. Sigui dit per endavant, que jo soc dels que sempre tinc
un paraula de crítica pels nostres polítics, però aquest cop que semblava que
l’acció era, encara que poder i dic poder per no tancar totes les portes a la
crítica simbòlica, prou modèlica, arriba la representació intel·lectual de la
societat i diuen que això es demagògia i que només fomenta el poc consum i que
la gent es quedi a casa.

Garratibat em vaig quedar!.

En fi, que sembla que per que és Nadal, ens hem
d’oblidar dels treballadors de la Nissan, de la Sony i de les nombroses
empreses que aquest Nadal viuran les festes amb angoixa, per que la seva feina
perilla o ja no en tenen. Que fàcil és acostumar-nos els llagostins i que
difícil es tornar a les bledes amb patates.

Ens esforcem per que tots siguem feliços i enganyem
fins i tot els nostres fills, si cal a treure tots els símbols religiosos de
les classes no agafin un trastorn de conducte, s’emboliquin i no sàpiguen
diferenciar entre una creu o una mitja lluna o en el pitjor dels casos se’ns facin
capellans o monges, això sí, que tinguin clar que per Nadal, els problemes
socials no existeixen, la pobresa i la fam la solucionem amb un aportació a
qualsevol “marató” televisiva i tranquil·litzem les nostres ànimes lliurant les
joguines velles aquells nens que tant se’ls en fot si el carrer està il·luminat
o no.

Altres anys us he recordat la soledat, altres
aquells que no hi son, aquest amb centraré en el present. Ni totes les
religions han sigut salvadores del món, ni totes les religions son l’home del
sac, ni tots els Nadals han sigut perfectes, ni aquest Nadal encara que tinguem
menys llum serà un desastre, en el fons el més important, és l’excusa per que
tu rebis aquesta felicitació de tot cor, senyal que tu respires mentre
llegeixes com batega el meu cor, el ritme d’aquestes quatre lletres. Aquest és
el veritable regal i símbol d’aquestes festes, el fet no el propòsit, i res
més, totes les altres coses que envolten aquestes festes i que és paguen amb
diners, son l’embolcall, que d’aquí 15 dies estarà a les escombraries.

Salut i bones festes!

Comentaris tancats a Felicitació de Nadal

Els catalans som tant progressistes que comencem a fotre pena.




 

Els catalans som
tant progressistes que comencem a fotre pena.

Fa uns anys vaig
fer una curs de sardanes el meu poble, Ullastrell, per que hem feia vergonya
que els meus 30 i pico anys encara no hagués fet ni dues passes amb el meu ball
nacional, la sardana. La veritat es que de poc més a servit doncs encara es
hora que vagi a la plaça o a “la pista” del nostre poble a intentar fer unes passes
i això que no es pels esforços que porten a terme alguns dels meus veïns per
intentar engrescar el personal. Però no tant sols volia fer esment això el que
volia destacar, es que quan comentava a la gent que feia un curs de sardanes,
el comentari general era… que avorrit no?. Tros de soca!, i llavors vas a
ballar salsa, tango i el ball de pluja dels siuox si cal. No dic que no ballis
altres balls però, cony, almenys no tiris per terra els teus orígens.

Fa temps rondava
pel cap comprar una barretina. Sí, Si una barretina catalana! i mira per on
l’altre dia passejant amb la Núria per la fira de Santa Llúcia de Terrassa.
BARRETINA!. Una parada amb caga tió i barretines. La vermella fosca, lluent i
la de color mora. Doncs igual que amb la sardana, quan li comento a la gent que
m’he comprat una barretina em miren amb una cara PITJOR que si m’hagués comprat
una samarreta de la selecció espanyola, es més, segur que si em compro una
samarreta de la selecció espanyola ningú es sorprendria.

Renoi, som tant progressistes
els catalans que fotem pena. El Sr. de la parada em va comentar que creia que
de forma important només hi havia DUES PERSONES A TOT CATALUNYA QUE ENCARA FEIA
BARRETINES DELS TRES MODELS!. TANOQUES!.

Jo no dic que anem
a treballar amb barretina, però sabeu el que escalfen?. Segur que molts de
vosaltres sortiu a corre, o a fer excursions per la muntanya a l’hivern.

Per  la festa major de la vostra ciutat o poble,
posar-vos una barretina NO TE PER QUE SER UN SIMBOL DE FER EL PALLASO (AMB TOT
EL RESPECTA PELS PALLASOS), QUE NO, QUE NO ES TRACTA DE DISFRASAR-VOS SI NO DE
FER SERVIR UN SIMBOL, UN ESTRI, UNA PRENDA DE VESTIR QUE EN OCASIONS MOLT
CONCRETES serveix igual o millor que un buff, o un barret de llana o un qui
cony sap. Però no, no, vosaltres aneu fent el pipa i que si un gorro Nike,
Salomon… i de mentre aneu perdent els vostres símbols que us identifiquen a
la fi amb el que realment sou. Catalans!. No es tracta que feu servir la
barretina a partir d’ara com un estigma, si no quan cal i per que no en festes
que la pugueu lluir amb orgull.

Algun mentre
llegeix això encara pensarà que estic foll!. Segur que quan aneu a reu de la
península mireu amb enveja com a Sevilla, Galícia, Cantàbria, Asturias… es
posen els seus vestits regionals i orgullosos els porten pels carrers en dies
de festa i nosaltres aquí morint-nos d’enveja… i com som així de ben mirats i
vergonyosos deixem que es perdin els fabricants d’espardenyes, barretines i
altres.

En fi, aneu fent.
Jo demà estreno la meva barretina, per Sant Esteve a Ullastrell fem la cursa
del Suro i jo portaré la meva barretina, per la cursa dels nassos de Barcelona
jo portaré la meva barretina i per la mitja marató de Terrassa amb l’amic
Xavi Guamis PORTAREM LA NOSTRA
BARRETINA.

ANIMEU-VOS QUE NO
US DEMANO QUE LA PORTEU EL 15 D’AGOST SI NO EN PLE HIVERN!.

I encara us dic
més, a la fira de santa Llúcia per 9 o 10€ tindreu la vostra barretina i fins i
tot os convido a que la regaleu algun amic, fill, net, cosí i a part de ser un
regal original per que no el convideu que la faci servir?… a la sortida que
fareu a la muntanya o per Nadal quan caqui el tió i fins i tot per que no el
dia de la festa major.

Que si !… que
tenim que saber idiomes i estar aplicats a les noves tecnologies i tenir
capacitat per estudiar carreres a l’estranger i estar orgullosos que hi hagi
catalans dispersats pel mon fent de professors, arquitectes, metges,
investigadors, que tenim que tenir infrastructures que ens portin de la mà del
progrés (tren d’alta velocitat, recerca en energies alternatives, en el camp de
la medicina i una llarga llista de coses que ens cal recorre) que no us dic que
retornem a principis del segle XVIII, us dic que no mireu constantment el futur
oblidant el passat. Que anireu a fer un viatge el desert i us posareu un
turbant, que anireu al Tibet i us posareu un barret tibetà, que anireu a la
selva i us posaré un “taparrabus”, PERFECTE, DIVERTIT I GUAPO, però en canvi us
fa vergonya posar-vos una barretina.

COMMMMPAAAANNNNYYYSSSS
QUE EL QUE NO FEU VOSALTRES PELS VOSTRES ORIGENS NO HO FARA NINGU!

Salut i força i
DESPERTA FERRO!!! 

1 comentari

Fa una estona que m’he despertat.

Fa una bona estona que m’he despertat. Primer, en veure l’hora he intentat provocar tornar a dormir, però el somni que acaparat gran part del meu dormir, fa que repassi allò que he assaborit i que m’ha retornat unes passes endarrera en el meu evolutiu e històric temps, altrament sinònim del meu jo.

Els sorolls que entren per la finestra son clars, almenys aquells que entre milers deuen rondar i que centren la meva atenció… ocells, l’udol d’un gos, lleugerament l’aire, les campanes i un grill, poder.

Avui he somiat amb una persona especial, que fa uns anys va decidir marxar cap el país dels autobusos alts i vermells. Estudiar, treballar, trencar, fugir fins i tot. Tot i que ja fa força temps que no la veig, sembla com si fos ahir. Son les coses de la memòria a llarg termini. I aquest somni llarg i ple de detalls m’ha produït de nou, la sensació d’aturar el temps i començar a escriure sobre aquest paper electrònic, fred poder però en el fons l’únic servent que transcriu sense reclams de cap mena i fil per randa allò que vols.

Feia temps que no escrivia. La voracitat del dia a dia, fa que sovint entrem en un estat de somnolència profunda, que ens roba els veritables instants humans que ens envolten i ens submergim, com un amic una vegada em va dir, en un estat profund d’autisme i es que crec que en el fons, cerquem inconscientment o no aquest estat, per no provocar que tornin a surar els records d’un passat que no ens apropen més a la felicitat perfecta, si no tan sols, com els somnis, ens retornen a moments plens de plaer que de vegades dins la complexitat d’aquests, som capaços de donar forma.

Passen un petit grup de minuts de la germana gran. Les vuit.

Tot, en aquest instant que volia transmetre, ja està fet. Transformat en un grapat perfecte de símbols que arbitràriament faran que alguns de vosaltres rebeu el primer pensament d’un dia meu de vacances. En uns instants obriré el correu instantani, ecològic per que no cal paper i de forma quimèrica voleiarà qui sap per on, tot un seguit de zeros i uns, que si cal, si vols, si pots, si tens ganes, espero comuniquin allò, que sense grans propòsits, ens apropin a traves de la distancia, en un moment d’efecte que a traves d’aquests gargots et facin trencar l’estat d’autisme, que el meu amic un dia va aconseguir tan be descriure amb un sol instant. Unes adreces que ja no porten noms i números, que ja no son físiques, que ja no son a casa del Cal o de la família qual, però que tot i ser fredament triades entre un munt, han estat cada una d’elles clarament triades, amb un propòsit amb una finalitat, tampoc cal que sigui un gran objectiu, però cada un de vosaltres per un instant, el rebre aquests munt de missatges transformats i condensats en menys de 600 paraules heu passat per la meva ment i reflectides les vostres imatges, he màgicament associat, amb el propòsit més ferm de fer-te arribar el meu desig de salut, endolcit i humanament acompanyada d’una càlida abraçada.


Que tinguis un bon dia.

Comentaris tancats a Fa una estona que m’he despertat.

Pep Anton.

Que curiós es tot plegat… m’acaben de trucar per dir-me que un amic que fa temps no veia s’ha matat aquesta nit en un accident de moto.

Les llagrimes i la veu mig trencada del company comú que m’ha dit la noticia, és el més culpidor i en primer lloc el que més m’ha impactat.

Queda lluny la imatge d’aquesta amic filòsof de convicció que ha mort, com una imatge borrosa com si fes temps que ja l’havia despedit però en el fons poder és una boira d’un tímid intent de dol que dins la meva persona intenta fugir de la veritable realitat de la pérdua.

I així queda escrit en el temps i la realitat de la vida d’un altre actor que tanca el seu paper dins la meva pròpia obra teatral i és fa més evident que mai que la inmortalitat és troba en la imatge que tenim de llunyania vers la fi innevitable dels nostres dies.

Descansi en pau l’amic Pep Anton

 

Comentaris tancats a Pep Anton.